El Museo Can Planes de Sa Pobla acoge hasta el próximo 14 de diciembre los trabajos más recientes del pintor y escultor Miquel Mesquida.
Suprema gosadia – només en la gosadia hi rau l’acte creatiu,- la de Mesquida, voler plasmar fragment de somnis que, sols un artista que mossega el cel caminant per l’infern a la terra estant, pot intentar. Com ell ho ha fet.
Des d’una volguda, i analítica, objectivitat artística cultural, l’objectivitat és una mirada a l’exterior per tornar-se a mirar l’interior, Miquel Mesquida, en una reflexió de la distància sense mesura, assoleix interpretar, subjectivament descriptiu, gairebé autobiogràfic, els elements, paisatge i atmosfera d’uns àmbits, d’un món que no és món. El món oníric. El món dels somnis que glateixen, nit rere nit, dins l’aguait del pols que compta estrelles perdudes pel cel, o roselles enceses entre el blat o grans de sorra banyats per la salada mar.
Cavalls, ànecs, àngels, homes es veuen a traves de les tensions internes pròpies de la morfologia onírica. Rostres, mans, cors són figuracions equilibradament desequilibrades, a vegades imatges de disforja aparença, envoltes per una llum neta irreal. La llum que apareix abans de la claror definidora.
Mesquida, actor i receptor dels esdeveniments onírics, en percebre la fabulació dels somnis, explora la densitat iconològica, allà un cavall sorgeix de les portes del misteri, allà l’àngel esllanguit amb les ales triomfants. Cada quadre és una suma d’instants fugissers, arquitectures laberíntiques, simetries desiguals i desproporcionades. Angoixes personals que es precipiten en mitologies personals. Xardorosa germinació estètica.
La pintura de Miquel Mesquida, com obra evolutiva, és força complexa. Passa d’uns collage farcits d’una pudorosa tendresa a un violent esclató de colors vius, volcànics que, a voltes, festegen tot amorosits, uns escrits de tipografia evanescent que és l’única manera desassenyada d’escriure amb sentit. Com un renou que creix i prové de la llunyania, apareixen unes figures primitives, herències antropològiques de signes i formes. La figura humana, trement en la seva solitud còsmica, es descompon formant intencionats referents emotius. L’emoció és filosòfica.
Crec que no i ha pintura conceptualment més oberta que aquella que, en la seva expressió pictòrica, aparentment, es tanca sobre sí mateixa en composicions que, sense ser simbòliques – seria massa fàcil com a llenguatge comunicatiu -, insinua un univers carregat de signes que, ja abans de concretar-se, han transformat el seu significat, la seva energia primigènia, en espurnes sensibles de la gran foguera, sempre amagada, de l’emoció, commoció, humana i artística, intel•lectual, vital. Sols en la foscor estant podrem entendre el miracle de la llum. Aquesta és l’estratègia del fragmentari filament dels somnis.
Miquel Mesquida, amb les seves “Percepcions oníriques”, deixant l’home com a únic epicentre clarivident, inici i final de tota aventura artística, de tota percepció onírica, ens obri una via generosa, palpitant i voraginosa, per entendre la valenta sinceritat pictòrica d’un càntic que va de les profunditats a les altures.
Fragmento del artículo "Càntic de les profundiats en les altures, la pintura de Miquel Mesquida" de Alexandre Ballester publicado en el Manacor.com
miquel, mesquida, exposicion
miquel, mesquida, exposicion
No hay comentarios:
Publicar un comentario